Cristina Conill

La Tartamudesa o Disfèmia és un trastorn d’etiologia desconeguda, per tant no es pot dir que sigui causada per una predisposició genètica, tot i que sembla que certes condicions psicològiques, així com experiències de desaprovació viscudes i factors culturals i socials, podrien explicar-la. Té una taxa de remissió espontània molt alta, és a dir, que normalment millora amb l’edat. És una dificultat evolutiva, que sol iniciar-se en la infància, dels 2 als 5 anys d’edat, sobretot en homes, però com l’enuresi i altres trastorns d’aquest tipus, acostuma a desaparèixer amb el temps.

A vegades, però, es pot tornar crònica, i és llavors quan cal procurar un tractament psicològic que ajudi la persona a prendre consciència que els moviments articulatoris que fem quan parlem són uns moviments automàtics del cervell i els músculs de la parla, que adquirim quan naixem, i que per tant funcionen per si sols.

El tartamudeig no és més que una resposta condicionada, les causes de la qual són l’avaluació que fa la persona d’aquella situació com a problemàtica, generant expectatives i pensaments d’alerta i d’alta probabilitat de quequeig, que provoquen respostes fisiològiques de tensió en els músculs fonatoris o bé expulsions ràpides d’aire. Si és aquest segon cas, tindria millor pronòstic que si el problema fos una alta tensió muscular.

Cercle viciós de la Tartamudesa

Tal i com observa Sílvia Friedman, la persona que té aquest trastorn entra en un cercle viciós on, en primer lloc, anticipa que no parlarà bé; com a conseqüència fa tensió i força per parlar, i això provoca que la parla surti amb dificultats, la qual cosa crida l’atenció dels altres, i això últim reforça la preocupació inicial i l’anticipació que s’equivocarà.
Aquest cercle es pot trencar de dues maneres: o bé canviant les cognicions o pensaments inicials, gràcies a tècniques com la Reestructuració cognitiva o la Parada de pensament; o bé disminuint la tensió amb tècniques de relaxació i respiració, sobretot abdominal, les quals, com mencionen N.H.Azrin i R.G. Nunn al seu llibre “Tratamiento de los hábitos nerviosos. Ed. Martínez Roca “, són la reacció de competència a l’hàbit de tartamudejar. Aquesta reacció de competència es tractaria d’una reacció contradictòria a l’hàbit que es vol eliminar, i que faria que aquest hàbit no es produís.
Respecte al tractament proposat per aquests autors, hem observat, amb la pràctica clínica, que no és molt adequat el control de la respiració tal i com Azrin i Nunn expliquen al seu llibre, mentre es parla normalment, ja que resulta complicat, tot i que mantenir un estat de relaxació general sí que és indicat. Seria més convenient, que el pacient s’acostumés a realitzar pauses i sobretot que adoptés un patró de parla lent, que es pot entrenar en la sessió de psicoteràpia mitjançant tècniques com sil•labejar amb l’ajuda d’un metrònom ( primer a 40 pulsacions per minut, i després a 60 pulsacions/minut ), parlar escoltant la seva veu de forma retardada, gràcies a la R.A.D ( Retroalimentació Auditiva Demorada, aparell que avui en dia es pot trobar en una aplicació mòbil ), allargant les vocals, etc.

   

                             Aparell de Retroalimentació Auditiva Demorada, o R.A.D.

Tipus de pacients

Hi ha dos tipus de pacients amb Disfèmia:

1- Els que tartamudegen sempre

2- Els pacients que tartamudegen només en algunes ocasions que els produeixen ansietat.

1- En el primer cas, caldrà aturar-nos i treballar bé amb aquestes tècniques esmentades: parla rítmica amb metrònom, R.A.D, i també la tècnica del modelatge, temps fora ( quan tartamudeja, s’apaga la llum de l’habitació 10″ ), teràpia de seguiment ( repetir les paraules que diu el terapeuta ), encobriment, etc. És interessant i efectiu reforçar positivament la conducta de parlar a poc a poc i sense quequejar. Això, en el cas d’adults, es pot fer puntuant més alt en una gràfica.
També és important realitzar exercicis per prendre consciència dels diferents moviments articulatoris de la parla. Per exemple, els fonemes P-B-M es realitzen tancant els llavis; els fonemes T-D-N-L-R, es realitzen posant la punta de la llengua en les dents frontals superiors. En el context de teràpia es pot treballar amb textos on surtin aquests fonemes, buscant sentir com succeeixen aquests moviments que estem intentant tornar conscients. I així amb tots els fonemes, fins que la persona senti clarament i percebi quan els llavis s’ajunten, quan la punta de la llengua puja, etc. Aquests exercicis es poden realitzar amb l’ajuda d’un mirall, i la persona ho hauria d’anar practicant com a tasca intersessió.
També és interessant realitzar lectures de paraules, amb l’ajuda d’un diccionari, que comencin amb els fonemes que més li costin al pacient. Es pot ajudar de la respiració, inspirant abans de cada paraula, i dient la paraula després d’haver exhalat un terç de l’aire, tal i com indiquen Azrin i Nunn.
El pacient anirà veient que és capaç de dir les paraules que es tenia prohibides a ell mateix, i se l’hauria d’estimular que vagi deixant d’utilitzar sinònims enlloc d’aquests mots, ja que cada cop que busca un sinònim està reforçant la por a parlar, la creença que no és capaç de dir tot el que desitja, com ho desitja. I aquesta creença s’ha d’erradicar. La persona ha d’anar convencent-se que pot parlar amb fluïdesa, i que no necessita esforçar-se per parlar bé.

Relaxació

Un altre procediment terapèutic amb aquests pacients serà la relaxació, la qual haurà d’anar practicant cada dia abans de dormir, un cop apresa a la sessió de teràpia. La persona haurà d’extrapolar aquesta situació de relaxació muscular a les situacions diàries, en el dia a dia, on s’haurà d’observar i notar com estan els músculs, avaluant si hi ha tensió i buscar la relaxació en aquest cas. Això l’ajudarà a deixar-se anar, especialment en les situacions de tensió que es produeixen en les interaccions verbals.

Exposició

2- En el cas dels pacients que només tartamudegen en algunes ocasions, no cal fer tot el tractament, sinó que només caldrà passar a la generalització de la situació de laboratori a la situació exterior. Primer, en el context de la teràpia, es treballa amb la tècnica de l’Exposició ( tècnica estrella de la psicoteràpia cognitivo-conductual ), on el subjecte haurà d’enfrontar-se a situacions comunicatives temudes, com per exemple realitzar trucades telefòniques a persones desconegudes, jerarquitzades de menor a major grau d’ansietat. Podem reforçar positivament aquelles situacions comunicatives exitoses. Hem observat que, si hi ha una bona aliança terapèutica i el pacient ha anat treballant tots els aspectes comentats anteriorment, normalment se sent molt acompanyat i tranquil en la situació de teràpia, i és capaç de realitzar amb èxit aquesta tècnica.

La teràpia amb Exposició també serà el colofó del tractament amb els pacients del primer grup, ja que és amb la resolució d’aquesta, de manera satisfactòria, el moment en què el pacient es va convencent que no hi ha un problema real en la seva parla, i va adquirint confiança i el gust per comunicar-se, i va extrapolant aquesta seguretat a d’altres situacions fora del context terapèutic. D’aquesta manera, podrà passar a veure’s com ex-tartamut, i donar fi al tractament.

BIBLIOGRAFIA

-SANTACREU,J. i ZÚNIGA,A.F. ( 1991 ) Tratamiento de la tartamudez. Ed. Promolibro

-AZRIN,N.H i NUNN,R.G ( 1986) Tratamiento de hábitos nerviosos. Ed Martínez Roca

-FRIEDMAN,S. ( 1986 ) Cartas con un paciente ( co-autor ). Un proceso de terapia para la tartamudez.